Cercle per al Coneixement
Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País

Creativitat

Ciència

Xarxes

Territori

Estratègia

Pensament

Disseny

[Reflexions]:

La llei del mínim esforç

Base de Coneixement
Reflexions

Abstract / Informació
La llei del mínim esforç és justament això: una llei. No pas de les que escriuen els legisladors, recull en paper dels usos i costums establerts, sinó de les de tipus físic, fortes i ineludibles. El món funciona així, i punt. A més, és de les que valen per a tots els camps, des de la física quàntica a la psicologia humana. També la podem aplicar, és clar, al nivell col·lectiu.
Article de:

Antoni Brey Rodríguez
Al Cercle des del 16/01/2008
Visitat 22115 vegades des de la
seva publicació al web
  Aquest contingut està obert a comentaris i debats del Cercle.


La llei del mínim esforç és justament això: una llei. No pas de les que escriuen els legisladors, recull en paper dels usos i costums establerts, sinó de les de tipus físic, fortes i ineludibles. El món funciona així, i punt. A més, és de les que valen per a tots els camps, des de la física quàntica a la psicologia humana. També la podem aplicar, es clar, al nivell col·lectiu.

Ens podem mirar, per exemple, el cas dels finlandesos, una activitat que, sigui dit de passada, s’ha convertit en una mena d’esport nacional. Doncs bé, temps enrere els finlandesos van viure una època de vaques grosses gràcies a la seva privilegiada situació geoestratègica. Tenien un peu a cada cantó del teló d’acer i això els permetia actuar com a pont dels intercanvis més o menys legals entre els dos blocs. La llei del mínim esforç els havia situat allà on els era més fàcil estar. No hauria tingut cap sentit que haguessin intentat dedicar-se, posem pel cas, a cultivar kiwis si en tenien prou amb trastejar amunt i avall i parar la mà.

Tots sabem com va acabar aquella història. El teló d’acer es va fondre com si fos de mantega i els finlandesos es van haver de bellugar ràpid: educació, tecnologia, etc. És a dir, es van convertir en el que avui són només quan no els va quedar més remei que fer-ho, i això que son finlandesos!

Casa nostra no és pas l’excepció de la llei perquè, de fet, són les regles les que en tenen i no pas les lleis. Sempre hi ha hagut persones que han dit “hauríem d’apostar per no se què”, “hauríem d’anar cap aquí o cap allà”, “compte que ve el llop”, però ha servit de ben poc. I és normal, perquè tots aquests missatges han anat fins ara en contra de la llei del mínim esforç, que en el cas nostre ha apuntat cap a la construcció i el turisme massiu (ja som la segona regió més visitada d’Europa, únicament per darrere de París). El mínim esforç també ha significat per a nosaltres que molts joves preferissin abandonar els estudis per anar a guanyar calerons calents fent de paleta o cambrer, motivats pels valors d’una societat centrada en un individualisme hedonista creixent al qual hi hem arribat, naturalment, seguint els camins de la llei del mínim esforç. No és una crítica, no hi ha recriminació moral possible com no n’hi ha ni n’hi pot haver davant la força de la gravetat.

I així, ara som on som: alt fracàs escolar, poca innovació, dubtes sobre la viabilitat del model vigent... però val a dir també que som més rics que mai. Des de dins, únicament hauria estat possible canviar la tendència produint un trasbals tan gran que modifiqués el punt d’arribada de la tendència natural: cap llicència per a construir habitatges durant vint anys, camps de treballs forçats pels mals estudiants,... tot això, està clar, és un disbarat.

Si ara una força major, en forma de crisi internacional, en fa fora de l’estadi de comoditat que havíem assolit, ens haurem d’espavilar. El nou destí serà una Societat del Coneixement, un retorn de “la cultura de l’esforç” i de l’esperit emprenedor que conformen la mitologia catalana? Crec que no. Reorientarem els nostres destins per convertir-nos d’aquí uns anys en una Finlàndia de la Mediterrània? Em penso que tampoc. M’aventuro a dir que amb una Espanya que navega prou bé i a la qual no li cal la màquina catalana, i amb un sol solet que no deixa de lluir i pel qual molta gent del nord paga el gust i les ganes, el nostre destí serà diferent, que no vol dir necessàriament dolent. Si els Monegros s’han de convertir en Las Vegas, potser a nosaltres ens toca ser alguna cosa semblant a Califòrnia. En qualsevol cas, si que aniria bé tenir certa idea de cap a on volem anar, o millor, de cap a on podem anar. I personalment, des de fa molt temps no tinc la sensació que els timoners tinguin el rumb gaire clar.




El Cercle per al Coneixement és una comissió de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País per al foment de l'economia i la societat del coneixement.

Nit del Cercle

Especial Ètica